24 de març de 2017

Profanació pirinenca a La Darrera Cresta

El Jordi Girbén ens informa al Sergi, la Sílvia, l’Eloi i a mi que a pocs metres a la dreta de l’entrada de la via La Darrera Cresta al Roc de la Campana, al massís pirinenc de les Salines, algú ha equipat una línia amb parabolts de 8 mm. Heus aquí dues imatges per situar el nou traçat respecte a l’entrada original de la via:



La Darrera Cresta es pot considerar una creació íntegra del Jordi, perquè la va descobrir (concebre?), va fer la primera exploració per estudiar-ne les possibilitats, va batejar les seves boniques agulles i va dirigir les persones mencionades més amunt en l’obertura de l’itinerari. Aquesta es va dur a terme en dues fases (novembre de 2011 i juny de 2014), però sempre amb el mateix plantejament: des de baix, assegurant amb fissurers, friends, bagues, algun pitó ocasional que vam deixar fix a la via i sense utilitzar ni un sol expansiu. Heus aquí la ressenya del Jordi, que és una veritable obra artística:


Sense pretensió d’estendre’m gaire, heus aquí algunes reflexions sobre els parabolts mencionats al voltant de dues hipòtesis:

Primera hipòtesi: l’equipament és només una variant d’entrada al primer llarg de La Darrera Cresta. Doncs bé, aleshores es tracta d’una intervenció que altera radicalment l’estil o, si es vol, el caràcter de la via, on vam deixar un equipament mínim però estratègic i idoni per repetir amb assegurances flotants. És cert que, per causa de l’exposició, seria aconsellable afegir un parell d’assegurances fixes en el primer llarg (pitons o, per què no, algun parabolt), però d’aquí a empeltar un itinerari d’estil clàssic d’uns quants llargs amb un tram curt inequívocament esportiu hi ha una distància colossal. Si aquesta és la idea, segons el meu parer és del tot antiestètica (els qualificatius emprats pels companys mencionats són “intrusió” i “bricolatge”, no calen aclariments).

Segona hipòtesi: es tracta de l’entrada d’una via nova que, o bé va en paral·lel o bé creua La Darrera Cresta. Sigui com sigui, pel que fa a la primera agulla (el Trident), la nova via passa pel mateix vessant que la que ja hi havia prèviament. Per bé que no hi ha lleis estrictes quant a l’equipament en l’escalada (depèn molt de qui obre o equipa les vies), sí que existeix, entre la comunitat escaladora, un principi no escrit de respecte a l’estil d’escalada d’un lloc quan hom hi obre una nova via. És cert que en la filera d’agulles del Roc de la Campana només hi havia oberta una sola via, però crec que ja n’hi ha prou per establir un precedent significatiu per tenir en compte, per diverses raons:

1) Per l’estil emprat, força net i elegant (podria ser-o més encara, per descomptat). Si algú ha passat per allí amb una determinada ètica o estètica, és un referent per als repetidors i per als nous oberturistes a mantenir un nivell d’exigència semblant.

2) L’estil de La Darrera Cresta s’adequa molt bé a la configuració de la roca del gneis de la Fraussa, que presenta fissures i vegetació suficients per practicar-hi l’autoassegurança. Hi ha alguns trams molt verticals i compactes que admetrien algun parabolt estratègic, sens dubte, però si els primers que superessin aquests passatges se les maneguessin per fer-ho de manera neta, per a mi serien una referència claríssima per encarar-m’hi amb la mateixa ètica d’escalada o bé, si no estic a l’alçada, per no encarar-m’hi. Obrir en un lloc amb un estil més “elegant i net” que el que s’hi practica habitualment em sembla sempre legítim, però anar a un lloc i emprar un estil més “lleig i brut” que l’habitual em sembla una baixesa.


3) La Darrera Cresta al Roc de la Campana està situada en la part més alta del massís de les Salines, a l’extrem oriental de l’eix axial pirinenc quan aquest s’ajeu per acaronar la mar Mediterrània. Un paisatge d’altitud modesta però inconfusiblement pirinenc, ple de faigs i avets, balcó privilegiat del Canigó i del golf de Roses i el cap de Creus... És a dir, es tracta d’una cresta que mereix un respecte per fidelitat a la tradició pirineista. A qui se li acudiria cosir de parabolts una cresta clàssica de la Cerdanya o del Pallars o de qualsevol altra regió pirinenca? Seria una mostra d’incultura, una autèntica barbàrie, sens dubte..., la conclusió és òbvia.





Sigui quina sigui la hipòtesi correcta, per a mi la línia de parabolts de què parlo em sembla una autèntica profanació pirinenca.  


6 de març de 2017

Seqüència emocional

Es revela un interrogant allí mateix on fins a aquest instant no hi havia res.

S’obre una paradoxa fascinant: allò que el pensament intueix com a possible i que el cos –feble, maldestre– constata com a impossible.

La repetició obsessiva, l’esforç agònic: el sòl on germina la llavor de l’esperança.

La recreació voluptuosa del tacte sense contacte, del moviment sense acció, de la idea pura que es prepara per materialitzar-se.

El zenit del procés: la perfecció conscient del gest.

I un impuls renovat per intentar resoldre altres interrogants i obrir-ne de nous.




2 de febrer de 2017

En la penombra

El món està quiet, silenciós. Ens sentim estranys trepitjant la terra i l’herba rasa completament endurides pel fred. La pàl·lida llum hivernal només escalfa una mica els nostres pensaments. El sender suau que avança per la penombra del vessant nord, arran d’un avetar penjat, ens estalvia de resseguir els petits relleus de la carena. Quan arribem al coll, baixem cap a una vall humil i oblidada. Una recòndita cabana de pastors ens transporta al passat i, paradoxalment, al futur. Els cérvols abunden en aquesta vall pacífica i ens observen mentre travessem els seus dominis amb respecte. Per arribar al coll on ens dirigim, prenem un dels nombrosos camins de bestiar que pentinen un extens vessant herbós. La carena d’on venim es retalla, fosca, sobre una llarga muralla de muntanyes blanques i etèries. Ens emmirallem en la vall que s’assembla a la nostra, amb les seves cases que fumegen, els seus boscos i els seus prats bucòlics. Un llom suau ens condueix fins a un pic marginal on, per uns moments, gaudim de la carícia del sol. Sembla que per fi hàgim aconseguit que els nostres afanys concordin amb els límits del paisatge que ens envolta.







*  *  *
Sortim quan el dia despunta. La neu cruix al ritme del nostre pas monòton. L’aproximació és intricada, però en coneixem els secrets. Tot ens sembla nou en un escenari familiar. L’ambient és de fred psicològic enmig de la penombra constant en què roman el vessant nord. Com ahir, els cérvols no s’espanten per la nostra presència, per bé que sempre es mantenen a una distància prudencial. El pic on anem s’aixeca solitari, sever, amb el sòcol rocós on ja fa temps que ens afanyem a cercar-hi camins. Hem definit un objectiu clar, però no estem gens convençuts de les nostres possibilitats: per les condicions? Per falta d'hàbit? Per comoditat? Per declivi?... Sigui com sigui, ens enfilem per on teníem pensat i, després d’algunes vacil·lacions, restaurem un ordre conegut i recordem clarament què busquem en aquest lloc. Gaudim d’una estona de sol a dalt del cim i de seguit tornem a la penombra.







10 de novembre de 2016

Senyals

Valls solitàries...




Aigües calmes...




Cims oblidats...




Carenes marginals...




Rocs amagats...                                 
                                       


Colors efímers...




Accions inútils...

Propòsits secrets...

Senyals arreu...



21 d’octubre de 2016

Màximes muntanyenques reciclades

El vell equip està gastat, encarcarat, passat de moda, però no pas malmès: només cal revisar-lo i reparar-lo a fons quan s'aspira a objectius modestos.
Encara queden relleus i racons marginals per a la meditació i la pregària: preservar aquests santuaris de la profanació i cuidar-los.
Silenciar els gests i els esforços sostinguts, les emocions i els pensaments íntims, només comunicar allò que és obra o fruit.
La transparència és l’ideal de la paraula que està al servei de la veritat: parlar molt clar perquè les multituds no ho entenguin i ho ignorin.
No es pot caminar sol a la intempèrie pels aspres viaranys: evitar els farsants i els cobdiciosos.

6 de juliol de 2016

Distància i carenes

La distància és bona, em dic a mi mateix reiteradament, a vegades per justificar-me i consolar-me. Sigui com sigui, hi estic instal·lat de ple. És el que vull.

A la distància li escau l’elevació, l’amplitud d’horitzons, les boires, els contrastos de colors, la dolçor de les carenes...


Li escau la calma, la lentitud, la permanència, la llibertat...


De la mateixa manera que algunes imatges atreuen a la mirada, hi ha idees que s’imposen. Les guardo per aprofitar-les quan comenci la reconstrucció.


13 de maig de 2016

Imatges i troballes nostàlgiques

Fa temps que estic lluny de la muntanya. Molt lluny. I no me’n queixo, perquè la distància permet situar-se, comprendre i, el que és més important, donar sentit. La proximitat obsessiva acostuma a portar a la ceguesa i a l’estupidesa.
La meva relació actual amb la muntanya és nostàlgica. No és que no hi hagi anat gens, sinó que, quan hi he anat, he tingut l’estranya sensació que no hi era, que les experiències i els paisatges no fossin del present, sinó imatges pàl·lides del passat. Com si hagués perdut allò que més estimava.

Però la nostàlgia no es projecta només cap al passat, la nostàlgia també anhela que el passat esdevingui present, vol actualitzar el passat. I crec que hi ha una manera de fer-ho. Heus aquí, doncs, algunes imatges i troballes nostàlgiques que interpreto com uns auguris.