24 de març de 2017

Profanació pirinenca a La Darrera Cresta

El Jordi Girbén ens informa al Sergi, la Sílvia, l’Eloi i a mi que a pocs metres a la dreta de l’entrada de la via La Darrera Cresta al Roc de la Campana, al massís pirinenc de les Salines, algú ha equipat una línia amb parabolts de 8 mm. Heus aquí dues imatges per situar el nou traçat respecte a l’entrada original de la via:



La Darrera Cresta es pot considerar una creació íntegra del Jordi, perquè la va descobrir (concebre?), va fer la primera exploració per estudiar-ne les possibilitats, va batejar les seves boniques agulles i va dirigir les persones mencionades més amunt en l’obertura de l’itinerari. Aquesta es va dur a terme en dues fases (novembre de 2011 i juny de 2014), però sempre amb el mateix plantejament: des de baix, assegurant amb fissurers, friends, bagues, algun pitó ocasional que vam deixar fix a la via i sense utilitzar ni un sol expansiu. Heus aquí la ressenya del Jordi, que és una veritable obra artística:


Sense pretensió d’estendre’m gaire, heus aquí algunes reflexions sobre els parabolts mencionats al voltant de tres hipòtesis:

Primera hipòtesi: l’equipament és només una variant d’entrada al primer llarg de La Darrera Cresta. Doncs bé, aleshores es tracta d’una intervenció que altera radicalment l’estil o, si es vol, el caràcter de la via, on vam deixar un equipament mínim però estratègic i idoni per repetir amb assegurances flotants. És cert que, per causa de l’exposició, seria aconsellable afegir un parell d’assegurances fixes en el primer llarg (pitons o, per què no, algun parabolt), però d’aquí a empeltar un itinerari d’estil clàssic d’uns quants llargs amb un tram curt inequívocament esportiu hi ha una distància colossal. Si aquesta és la idea, segons el meu parer és del tot antiestètica (els qualificatius emprats pels companys mencionats són “intrusió” i “bricolatge”, no calen aclariments).

Segona hipòtesi: s'ha equipat la via sencera amb alguna variant respecte al traçat de l'obertura. En aquest cas, el terme "antiestètic" es quedaria curt i es podria parlar d'un atemptat intel·lectual, perquè s'hauria desvirtuat una via que es va ressenyar i equipar amb unes característiques determinades, que poden agradar més o menys, però que mereixen un respecte per part de la gent civilitzada. Si la mostra de la imatge és només un retall de l'equipament realitzat en La Darrera Cresta, aleshores l'han convertit en un ferrada, l'han destruït completament.

Tercera hipòtesi: es tracta de l’entrada d’una via nova que, o bé va en paral·lel o bé creua La Darrera Cresta. Sigui com sigui, pel que fa a la primera agulla (el Trident), la nova via passa pel mateix vessant que la que ja hi havia prèviament. Per bé que no hi ha lleis estrictes quant a l’equipament en l’escalada (depèn molt de qui obre o equipa), sí que existeix, entre la comunitat escaladora, un principi no escrit de respecte a l’estil d’escalada d’un lloc quan hom hi obre una nova via. És cert que en la filera d’agulles del Roc de la Campana només hi havia oberta una sola via, però crec que ja n’hi ha prou per establir un precedent significatiu per tenir en compte, per diverses raons:

1) Per l’estil emprat, força net i elegant (podria ser-ho més encara, per descomptat). Si algú ha passat per allí amb una determinada ètica o estètica, és un referent per als repetidors i per als nous oberturistes a mantenir un nivell d’exigència semblant. Obrir en un lloc amb un estil més “elegant i net” que el que s’hi practica habitualment em sembla sempre legítim, però anar a un lloc i emprar un estil més “lleig i brut” que l’habitual em sembla una baixesa.

2) L’estil de La Darrera Cresta s’adequa molt bé a la configuració de la roca del gneis de la Fraussa, que presenta fissures i vegetació suficients per practicar-hi l’autoassegurança. Hi ha alguns trams molt verticals i compactes que admetrien algun parabolt estratègic, sens dubte, però crec que seria abusiu instal·lar-ne en els trams on es poden emprar altre mitjans d'assegurança més nets. 


3) La Darrera Cresta al Roc de la Campana està situada en la part més alta del massís de les Salines, a l’extrem oriental de l’eix axial pirinenc quan aquest s’ajeu per acaronar la mar Mediterrània. Un paisatge d’altitud modesta però inconfusiblement pirinenc, ple de faigs i avets, balcó privilegiat del Canigó i del golf de Roses i el cap de Creus... És a dir, es tracta d’una cresta que mereix el qualificatiu de "pirinenca". A qui se li acudiria cosir de parabolts una cresta de les zones altes de la Cerdanya, del Pallars o de l'Alta Ribagorça? Seria una mostra d’incultura, una autèntica barbàrie, sens dubte..., la conclusió és òbvia.





Sigui quina sigui la hipòtesi correcta, per a mi la línia de parabolts de què parlo em sembla una autèntica profanació pirinenca.  


8 comentaris:

Jaume Llanes ha dit...

Benvolguts amics Jordi, Sergi, Sílvia i Eloi: corregiu-me si veieu alguna dada errònia, si s'ha de rectificar o matisar alguna idea, si s'hi ha d'afegir més arguments... Sou amos i senyors!

Eloi Saula ha dit...

L’autor o autors d’aquesta aberració han comés, vull creure que sense saber-ho, dos errades monumentals. La primera és alterar (fer malbé) una via oberta (creada) per algú altre. Són gent que no estima l’escalada. Qui estima, respecta.

La segona és ignorar el fet que es trobaven al Pirineu, precisament a l’eix de la cadena (a la mateixa divisòria d’aigües, per si podia haver-hi algun dubte!). Espero no assabentar-me mai més que una cresta pirinenca ha estat reequipada amb parabolts cada dos metres.

Això és només una petita part del que penso . . .

en Girbén ha dit...

Ben d'acord amb tot. Podríem encara contemplar la hipòtesi d'un "artifo" impotent, d'una d'aquelles barbaritats d'aprenent que tots hem de cometre. La de veterans que abaixem el cap recordant ferralla indigna.
El cas és que el gir de les coses m'està forçant a encertar metàfores capaces d'explicar el nostre malestar als profans de la muntanya; que són tothom si descomptem el menyspreable col·lectiu de vers escaladors.
Per exemple: Si la Darrera Cresta és el major -o més delicat- monument natural de Maçanet, aquests parabolts equivalen a una pintada en els murs de la parroquial de St. Martí, d'algun ximple amb voluntat de "modernitzar-la"... O també: Que el disgust per aquesta profanació (de fet, l'acompliment d'una amenaça prevista, el problema és com de ràpid ha succeït), és fil per randa el d'haver divulgat un significatiu clap d'arbres monumentals i que, al cap de res, un pocapena els tallés unes quantes besses sols perquè creu que ningú té dret a posar-li fre a la seva serra mecànica. I,¿oi que pobre de tu si vas "porai" serrant arbres? O cisallant els cadenats que t'impedeixen seguir a tot gas amb el 4x4?

També vaig veient com el cas m'exigeix una reflexió que discrimini l'escalada del turisme. I qui diu escalada, diu pirineisme, excursionisme clàssic... O espeleologia, oi tant que sí: Algú s'imagina preguntant, a l'oficina de turisme local, si, entre els seus atractius, tenen coves per descobrir? I més o menys així és com ens veiem.
Apart, a la colla, ja us faré cinc cèntims del cas. De moment, aquí val ressenyar que la darrera cosa que desitja el turista actual és que l'experiència li canvii la vida. No com els escaladors de cor, que ho tenim per una de les gràcies majors dels tresors que trobem a les parets.
Importa, aquesta intromissió de la idea del turisme, sobretot en aquest racó que encara s'identifica en clau "Costa Brava" i no en la del preciós glop de Pirineu que és. Això, potser, ha ajudat a una bona conservació, tanmateix, tot i l'extraordinari "patrimoni rocallós", fa que la tradició muntanyenca hi sigui escassa, i l'escalatòria nul·la. No és com a Boí, per dir un dels més clàssics destins: on tothora veuen escaladors de tota mena, i també, on ha acabat quedant força clar on es forada i on no. Tal vegada, quan t'envolta roca per a parar un carro -com indiquen els "Cabrenys"-, el millor a fer sigui procedir amb exactitud i oferir, als passavolants de l'escalada de consum, una alternativa a peu de carretera. (Com a Boi sabem la gentada de Cavallers aliena al traç intemporal de la de Travessani, l'històric dibuix del 1926.) I una escola d'escalada és un equipament esportiu, però no qualsevol; com hem anat concloent a força d'indrets desgraciats. Però aquest ja seria un altre tema....

Anònim ha dit...

Hola Jaume,

Ja saps que sóc un gran seguidor del bloc, i poc participatiu ... però aquesta entrada desde que la vaig llegir em va molestar i molt ; on és el respecte al pirineisme ? S'ha perdut ? No puc entendre el que anaven a fer ... en fi, hi ha coses inexplicables.

Gaspar

Jaume Llanes ha dit...

Eloi, no et tallis pas, tu esplaia't, que ja saps que ets a casa teva.

Estic d'acord en anar un pas més enllà del llenguatge políticament correcte que he emprat (antiestètic, falta de respecte a l'estil, profanació...) i qualificar els parabolts (siguin una variant d'entrada, un reequipament o una nova via) d'aberració o d'agressió. No sé si la gent que ha fet això estima o no l'escalada, però està clar que no tenen cap respecte per a altres maneres d'entendendre-la que no sigui la seva. De fet, això és un signe inequívoc d'incultura en uns temps on és cert que domina l'escalada esportiva, però on també hi ha un reconeixement públic de l'escalada clàssica i, fins i tot, de l'escalada neta. S'hi afegeix, en negatiu, que la intervenció s'hagi fet en ple Pirineu axial i no en un cingle secundari on no seria tan greu.

Em costa de creure que una via tan bonica i clàssica com La Darrera Cresta s'hagi espatllat o, qui sap, destruït sense cap escrúpol.

Jaume Llanes ha dit...

Les metàfores que empres, Jordi, em semblen molt aclaridores de les dues actituds en joc en La darrera cresta: la dels oberturistes i la dels equipadors. El dolor dels primers per causa de la insensibilitat dels segons. Amb elles contribueixes a il•luminar el sentit profund del terme que encapçala la meva entrada: profanació. Perquè, sigui quina sigui la concepció que hom tingui de l'escalada, sembla que el respecte envers una obra realitzada -i amb més raó si el seu impacte és sostenible- és un valor que s'imposa de manera molt evident a qualsevol enteniment mitjà. Però, és clar, sempre hi ha gent que no el fa servir gaire o gens i es deixa dur per impulsos primaris o capriciosos. No sé per què, però ara voldria cridar "bàrbars!".

Sobre la segona idea que planteges de la intromissió de la idea de turisme en l'escalada, crec que és una tendència que ja porta un llarg recorregut i que crec que és irreversible. L'escalada s'ha convertit o bé en turisme o bé en espectacle, que són dues formes de negoci, ja no podem fer-hi res, perquè és el paradigma global que ens embolcalla a tots. La resistència a això és difícil, però possible: hom pot afanyar-se -dificultosament, és cert- en convertir l'escalada en art, en poesia, en meditació o intimitat pura... Tornar a ser realment els veritables conqueridors de l'inútil.

Jaume Llanes ha dit...

Hola Gaspar, que consti que jo no em sento tant molest o indignat pel fets ocorreguts (un per cada parabolt, els de la foto i tots els altres que hi pugui haver), com trist i impotent, com si ens haguessin fet una agressió injustificada pel carrer, un acte de violència gratuïta.

Jaume Llanes ha dit...

Benvolguts lectors -si és que n'hi ha algun, perquè no em refio gens dels comptadors de visites, per molt afalagadors que resultin-, he afegit una nova hipòtesi a les dues que ja havia proposat en l'entrada perquè crec que hi faltava. Per la lògica del raonament l'he situat com a Segona hipòtesi, desplaçant així la que era segona cap a tercera.