6 de març de 2017

Seqüència emocional

Es revela un interrogant allí mateix on fins a aquest instant no hi havia res.

S’obre una paradoxa fascinant: allò que el pensament intueix com a possible i que el cos –feble, maldestre– constata com a impossible.

La repetició obsessiva, l’esforç agònic: el sòl on germina la llavor de l’esperança.

La recreació voluptuosa del tacte sense contacte, del moviment sense acció, de la idea pura que es prepara per materialitzar-se.

El zenit del procés: la perfecció conscient del gest.

I un impuls renovat per intentar resoldre altres interrogants i obrir-ne de nous.




5 comentaris:

Eloi Saula ha dit...

Enhorabona pel pas. T'entenc perfectament. Però aquí el que fa falta és el vídeo . . .

Jaume Llanes ha dit...

Eloi, només faltaria el vídeo "privat" del que tu parles per desvirtuar l'entrada, que és purament conceptual, fins i tot he estat temptat d'eliminar la foto -una simple pista per on va la cosa- per evitar que algú es fixi només en ella sense fer atenció a l'important: les idees...

en Girbén ha dit...

Diria que oportú:
"Si la ment es mou per a totalitat del cos, quan la mà la cridi a l'acció, hom utilitzarà la ment que està a la mà. Quan es cridi al peu, hom utilitzarà la ment que està en el peu. Però si determines un lloc on posar-la, quan tractis de treure-la d'aquest lloc, ella s'hi quedarà. Romandrà sense funció."
De l'"Esperit indomable" de Takuan (un monjo decisiu en la cultura japonesa..., ara veig que coetani del Descartes;-); o filó d'idees que un mestre zen proposa a un mestre d'arts samurais (al capdavall: disciplina corporal i repetició fins la summa eficàcia del buidatge).

Sempre ben difícil, la gran tradició japonesa sobre l'aprenentatge de les arts del moviment (sens dubte perquè aquí no ha existit com a "tema"), s'entén que l'obra de Herrigel s'hagi convertit en el clàssic incontestable que és. Res com un filòsof alemany per a explicar-te, d'una manera comprensible, de què va la cosa. (M'encanta que "El Zen en l'art de l'arqueria" sigui un obsequi sorpresa de l'Oriol; un noi que es cuida d'educar com cal a son pare;-)

Escolta, Jaume... No dius quin grau. Sols veig gres i una mà... Molt ben posada, això sí. Una mà en condicions de tibar fort... Però res del grau. Sí que aniria bé el vídeo de l'Eloi.

Jaume Llanes ha dit...

Doncs, sí, oportuníssim, Jordi, com sempre ho és un comentari teu.
No sé si interpreto bé el fragment de Takuan -caldria estudiar l'obra on pertany-, però em sembla que proposa -ho diré en llenguatge occidental- una mena de consciència del cos, és a dir, una harmonia i equilibri perfectes entre la ment i el cos, no una prioritat de la primera sobre el segon. Per contra, he tafanejat un moment a internet sobre Herrigel i m'ha semblat que més aviat aspira a una mena d'oblit total de la consciència del cos a base d'un procés d'automatització inconscient dels moviments complexos, potser com a instrument per aconseguir posteriorment un determinat estat de consciència o tal volta místic, no m'ha quedat clar... (no sé si va per aquí, però la interiorització profunda d'una tècnica física permet la contemplació, la reflexió i fins i tot la recreació en la pròpia acció...). Em falten dades per veure si són dos plantejaments més coincidents del que em sembla en la meva mirada massa superficial...

Estic totalment d'acord amb el que dius del buit temàtic que hi ha a occident a propòsit de la reflexió sobre l'art del moviment, i això em sembla una gran mancança (per cert, resulta curiós que el coetani de Tanaka, Descartes, hagués escrit una obra -malauradament perduda- que porta per títol "L'art de l'esgrima", llàstima no poder comprovar si el filòf havia fet un simple manual tècnic o alguna cosa més).

De totes maneres, en relació a la meva entrada, diguem que hi he aplicat els principis pirineistes de F. Shrader, que consisteixen en afaiçonar una reflexió teòrica lliure i personal a partir de l'experìencia viscuda amb la màxima intensistat. Ell ho va fer a partir de la contemplació del paisatge (poques persones d'hauran passat tantes hores com ell contemplant meticulosament un mateix paisatge). El mateix he fet amb l'escalada en bloc, que enguany es compleix 40 anys que practico sistemàticament i gairebé sempre en solitari. Per a mi constitueix un exercici privilegiat de contemplació i meditació. Des d'aquesta perspectiva, el grau importa ben poc. Tu i jo sabem perfectament la diferència substancial que hi ha entre fer un pas (va, posem de 6a) ben protegit i traçat per una filera de parabolts (i, per tant, amb la dificultat prèviament coneguda) o fer-lo per primer cop des de baix, amb la incertesa del desconeixement del traçat i del grau, amb el pes suplementari que cal carregar quan s'obre, amb autoprotecció i no precisament generosa... Això de la dificultat és molt relatiu.

Jaume Llanes ha dit...

Jordi, ara m'adono que he saltat del bloc a la paret sense avisar, però per a mi la idea general sobre la dificultat és la mateixa: no es deixa resumir en una graduació.